A tots els que donen al Parc Ribalta per perdut
No és la meva intenció entrar a explicar quins són els valors històrics o artístics del Parc Ribalta. Dins de totes les ciutats podem trobar espais històrics, resultats de la labor col·lectiva dels pobles a través del temps, com el Ribalta en Castelló. És molt evident la degradació i mala conservació del parc al llarg de la seva existència, però es cert que continúa sent un assentament viu, fortament condicionat per una estructura física provinent del passat, recognoscible encara com representatiu de l'evolució d'un poble com Castelló. La conservació del patrimoni no s’ocupa únicament dels assentaments que es mantenen íntegres, sino també d’aquells que a causa del seu creixement, constituïxen avuí una part d’una estructura major ara modificada.
Per aixó mateix, el parc Ribalta, per si mateix i pel patrimoni monumental i natural que conté, representa no sols un inqüestionable valor cultural, sinó també social. Es a dir, no sols és patrimoni cultural de la ciutat, sinó que pertany de forma particular a tots aquells sectors socials que l’utilitzen.
Així, doncs, i en especial per la seva degradació històrica, és convenient tindre especial atenció i cura del parc, com a testimoni autèntic de la cultura vernacla a què pertany. En ell és possible, moltes vegades, trobar vigents les tradicions ancestrals i el patrimoni intangible, junt amb els altres valors arquitectònics i naturals que són més fàcils de veure.
El parc Ribalta ha estat històricament amenaçat per riscos contradictoris. Algunes voltes ha patit les conseqüències dels problemes socials i econòmics de sectors poblacionals. Altres ha suportat les conseqüències de cicles de conurbació, però en tot cas el resultat ha estat la pèrdua de consciència de la identitat.
Evidentment els problemes i la evolució de la societat castellonenca contemporània, inherent a la deriva de les pròpies estructures socioeconòmiques, ha repercutit sobre el parc produint, una progressiva obsolescència física i funcional dels immobles, la realització d'obres públiques inadequades, i ara un clar conflicte entre les estructures i els nous sistemes de transport. Tot això no fa més que augmentar una destrucció de la qualitat de l'hàbitat i la ruptura de l'harmònica relació dels castellonencs amb el medi en el que viuen.
Però és per aixó mateix que ara és l’hora de rependre la conciència de què el parc Ribalta ha de preservar-se pel seu valor cultural, i inclús turístic; i a eixe efecte, hem de fer els esforços que calga per a que la modernitat no convertisca l’inmoble en un maquillatge escenogràfic. Perque la conservació del parc ha de ser una operació destinada a revitalitzar no sols el jardí, sinó primordialment la qualitat de vida de la societat que el usa, equilibrant la tecnologia contemporània, amb els usos tradicionals.
Davant de l'amenaça d'un model de vida alienant, el Ribalta és com una reserva d'una escala de vida on els valors humans predominen amb les seues tradicions culturals encara vigents, siga el boli-bola o siga la petanca.